Text revisat i actualitzat gràcies a les recents investigacions de l'historiador Marc Ferrer, i amb il·lustracions d'en Francesc Riart
TERRASSA A
COMENÇAMENTS DEL SEGLE XVIII
La
vila de Terrassa, en aquella època estava dividida en dos termes, diferenciats
en la Universitat de la Vila i la Universitat Forana de Sant Pere. Cadascun
dels dos termes, disposava dels seus propis òrgans de governs, estaven separats
administrativament i només es reunien periòdicament, en un Consell General, on
participaven els tres principals consellers de cada Universitat. Cada
Universitat, a més, tenia una fiscalitat i uns serveis propis. Aquests serveis
eren la carnisseria, la taverna, i els hostals.
La Universitat de la
Vila
La
Universitat de la Vila comprenia l’actual Raval de Montserrat i el carrer de
Sant Pere, dels Gavatxons, la Font Vella, el de Joc de Bitlles (avui carrer de
la Palla), la Plaça Major, lloc on se celebraven els mercats (l’actual Plaça
Vella), amb l’església parroquial del Sant Esperit, i els carrers de
l’Església, del Vall, Inferior (l’actual Baix Plaça), de la Unió, Cremat, Joc
de la Rutlla (l’actual Rutlla) i el carrer Major i el carrer del Portal Nou,
tot i que també s’havia començat a construir fora de les muralles de l’antic
Castell Palau, sobre els antics fossars i a l’inici dels camins cap a Sant
Pere, Sabadell, Barcelona i Manresa. També hi havia el convent de Sant Francesc
de l’ordre dels Pares Recolets (que es troba en l’actual Plaça del Dr. Robert).
La
Vila passava de les tres-centes cases i tenia uns 1.600 habitants. La seva
principal activitat econòmica era la producció de “draps”, tot i que també hi
havia una activitat agrícola important. Hi havia un mestre i un notari i dos
cirurgians. També trobem una sèrie d’arrendaments com són la fleca, el peix
salat, la mesura i l’oli, l’aiguardent, els drets del vi, la imposició, la
carnisseria.
L’organització
municipal estava formada per un batlle. Després hi havia el Consell de la Vila,
formada per tres consellers, dels quals el primer era conseller en cap, i un
total de dotze persones que formaven el consell ordinari, anomenats jurats, que
es reunien en una sala construïda sobre la sagristia de l’església del Sant
Esperit. També hi havia el el Consell General, que es reunia per casos
extraordinaris i que estava formada per 30 persones. A més trobem una sèrie de
càrrecs que feien la funció de “funcionaris”: dos obrers, que tenien cura de
les obres públiques i de la neteja, el prohom, que representava els gremis, els
tres oïdors de comptes, que s’encarregaven d’examinar i aprovar els comptes
municipals, el clavari que controlava el cobrament dels impostos municipals i
els dos mostassafs càrrec que vetllava pel contrast dels pesos i mesures que
servien per a la venda del pa, el vi, l’oli. També hi havia dos síndics, que
representaven la Universitat de la Vila a les corts i dos diputats, que eren
les persones de recollir els impostos acordats per les corts.
El
sistema d’elecció dels dirigents i representants locals es feia mitjançant la
insaculació. Amb aquest sistema s’escollien els càrrecs de govern el dia de
Sant Andreu, 30 de novembre, mitjançant un sorteig. Un infant treia d’un sac els
noms de les persones que ocuparien els càrrecs municipals. Prèviament en el mes
de febrer s’escollien les persones que serien insaculades en el proper sorteig.
Els dos mostassafs eren insaculats el 13 de desembre, diada de Sant Llúcia i
també el clavari, però aquest, cada dos anys. I triennalment, el 6 de gener,
s’escollia al batlle.
La Universitat Forana
de Sant Pere
El
terme de la Universitat Forana de la vila, separat de la Vila de Terrassa, a
partir d’un privilegi del Lloctinent General de Catalunya de 1562, comprenia
fins els límits de l’actual Vallès Occidental, i en ell es trobava el poble de
Sant Pere i també diferents cases i masies, disseminades per tot el terme, amb
dos únics nuclis de població concentrada als anomenats carrers de Sant Pere i
de Sant Quirze, sent l’agricultura la seva principal activitat. Estava
comunicat amb la Vila pel pont de Sant Pere.
Les
parròquies de Sant Pere, Sant Quirze de Galliners, Sant Julià d’Altura, Sant
Vicenç de Jonqueres, Sant Martí de Sorbet, Sant Miquel de Toudell i Santa Maria
de Toudell formaven l’extens terme de la Universitat Forana, la primera és
l’actual barri terrassenc de l'Antic Poble de Sant Pere, tot i que també comprenia
una extensió territorial que envoltava la vila, la segona és el municipi de
Sant Quirze del Vallès, la tercera i la quarta pertanyen a la ciutat de
Sabadell, i les tres darreres al poble de Viladecavalls. La part forana, també
comprenia, evidentment les esglésies de
Sant Pere que pertanyien al poble de Sant Pere.
En
el terme forà hi vivien unes 900 persones i estava organitzat municipalment de
la mateixa manera que la Universitat de la Vila. Tenia, però, algunes
variacions. Comptava amb dos batlles, un per a Sant Pere i l’altra per a les
parròquies, tres consellers, dos prohoms, tres oïdors de comptes, sis jurats
per a Sant Pere i sis jurats més que representaven a les parròquies. També hi
havia un clavari i dos mostassafs, un d’ells representant de les parròquies.
Altres poders
Dins
el terme de Terrassa també existien unes altres instàncies de poder: la
Quadra-cartoixa de Vallparadis. Estava situada al llevant de Sant Pere i entre
el torrent de Vallparadís i la riera de les Arenes. Des de mitjans del segle XV
era propietat de la família dels Sentmenat.
També
trobem la Castlania de Terrassa o Castell Palau, del que actualment només en
queda la seva torre d’homenatge, anomenada Torre del Palau. Tot i que
anteriorment havia tingut altres titularitats, en aquella època, el castlà o
propietari del Castell era Pere de Fizes i Cortés, que l’havia heretat del seu
pare, el comerciant barceloní Pere de Fizes, que l’any 1661 l’havia comprat al
Consell de la Vila.
A
part d’aquesta noblesa, hi havia més estaments. Per sota un grup de ciutadans
honrats, homes de negocis i rics pagesos. Després trobaríem pagesos i el grup
d’oficis artesanals, amb predomini de paraires i teixidors, a continuació hi
hauria l’estament més baix de la jerarquia laica, els pagesos pobres,
jornalers, aprenents i criats, i el darrer estament social, estaria representat
pels membres de les comunitats religioses de les esglésies del Sant Esperit,
les esglésies de Sant Pere i el convent de Sant Francesc
ELS PRIMERS ANYS DEL
CONFLICTE
L’any
1700 moria sense fills Carles II, rei de la Corona d’Aragó, darrer dels
monarques de la Casa d’Àustria, i també rei de Castella. Entre d’altres, dos
grans pretendents es van alçar per ocupar els seus trons: el seu nebot
l’Arxiduc Carles d’Habsburg, de la Casa dels Àustria i Felip d’Anjou, de la
Casa dels Borbons i nét de Lluís XIV rei de França. Després d’unes guerres
d’intrigues, influències i fortes pressions franceses, es va coronar com a rei
el candidat borbònic. Felip d’Anjou, va arribar a Barcelona a finals de
setembre i després de ser coronat rei com a Felip IV (però més conegut dins la
historiografia com Felip V de Castella), va reunir les corts a Barcelona i va
jurar les constitucions catalanes. El nou rei, tot i rebre el jurament dels
catalans, va despertar un fort recel entre alguns cercles. A més a més,
l’esperit antifrancés continuava molt viu, pel record del Tractat dels Pirineus
i per les darreres guerres amb França.
Paral·lelament
les potències europees tement l’imperialisme dels Borbons van crear, el
setembre de 1701, la Gran Aliança de La Haia posant així en entredit, la corona
de Felip i van proclamar com hereu de Carles II, al seu nebot Carles d’Àustria,
anomenat pels catalans com a Carles III. El maig de 1702 s’iniciava un
conflicte internacional que enfrontava a les Cases dels Austries i dels
Borbons. El conflicte internacional no deixà indiferent als catalans i sorgí un
partit que conspirava a favor de Carles d’Àustria.
Les
conspiracions catalanes a favor de Carles III van culminar el 20 de juny del
1705, quan els membres catalans del partit austriacista i de l’oposició als
borbons, encapçalats per la petita noblesa de Vic, més coneguts com a vigatans,
van signar amb Anglaterra el pacte de Gènova. Catalunya començava la guerra
contra Felip V.
A
Terrassa, els vigatans van plantar a la plaça Major de la vila, un pasquí a
favor de l’Arxiduc on s’incitava a la revolta, tot oferint armes, vestits i una
paga. A principis de setembre, Terrassa manifestà públicament la seva adhesió i
obediència a la Casa d’Àustria i envia un grup de 30 sometents al camp de
batalla de Barcelona obeint a la crida del príncep Jordi d’Hessen Darmstadt,
cap dels exèrcits aliats. També en el mes d’octubre es van enviar a Barcelona
un centenar d’homes.
Terrassa
a partir d’aquell moment va ser vila austriacista i no va decantar la seva
fidelitat al llarg del transcurs de la guerra, tal com van fer algunes viles
catalanes.
Durant
els mesos següents s’envià a més grups de sometents, cavalls, diners i
provisions per lluitar contra els filipistes. Aquesta solidaritat, també es va
veure durant els anys següents. Així, per exemple, les dues Universitats, a
principis de 1706, envien palla per l’Hospital Militar de Barcelona; al
setembre de 1706, la Universitat Forana envia gent per a treballar a les
fortificacions de Montjuïc; durant tot l’any 1707, també la Universitat Forana
crida diverses vegades el sometent per a anar a lluitar; l’octubre de 1711, la
Vila, envia diners i a un grup de terrassencs a treballar a les fortificacions
d’Hostalric, assetjada pels francesos; i a començaments de 1713, és la ciutat
de Girona, també assetjada pels francesos, la que rep provisions provinents de
les dues Universitats.
Al
llarg de la guerra el somatent es va alçar varies vegades, a més, d’altres
terrassencs s’allisten en l’exèrcit i per tant la participació es molt activa,
i troben terrassencs tant ferits com morts a causa dels combats. A tall
d’exemple, pel maig de 1706, lsidre Balasch i Bosch, habitant de la parròquia
de Sant Pere, protegint el convent dels caputxins de Montcalvari, a Gràcia, va
morir ferit per una bala d’artilleria.
Balasch i Bosch era per aquelles dates el clavari de Sant Pere i l'any
1704 havia estat sotsbatlle de la vila.
A
partir de 1707, la demanda de diners, provisions i homes s'accentua i es
manifesta més d'una vegada la seva situació de pobresa i misèria. Es vivia una
situació molt complicada, a nivell econòmic.
Des
de finals de 1708 i fins l’estiu de 1713, trobem una important presència de
soldats austriacistes, sovint estrangers, alemanys, hongaresos, portuguesos,
hongaresos, que transiten i s’allotgen, per Terrassa. L’obligarietat d’allotjar
soldats a casa, va agreujar molt la situació econòmica de les famílies i les
protestes van augmentar. També la vila comença a despoblar-se per la
impossibilitat de poder fer front a les despeses de guerra. Males collites i
encariment de preus van ajudar a aquest despoblament.
L’INCREMENT DE LA
GUERRA
Amb
la signatura del Tractat d’Utrecht el Principat de Catalunya va quedar sol en
la lluita contra Felip V. El juliol de 1713 es va celebrar a Barcelona una
Junta de Braços per decidir si és continuava lluitant per la defensa de les
llibertats i privilegis. Els síndics terrassencs, Francesc Busquets i Mitjans i
Miquel Bellver, membres del Braç Reial, van estar presents i van votar a favor
de la resistència fins al final, decisió que va ser la majoritària en la Junta
de Braços. És a partir d’aquesta data, que la vila de Terrassa serà també
l’escenari principal de la guerra, degut al setge que va patir la ciutat de
Barcelona. Altra presència amb lligams amb Terrassa són els de Francesc de Sola
de Sant Esteve i d'Oriola, encarregat de llegir el discurs inaugural d'aquella
junta de Braços i que també va votar a favor de la guerra a ultrança. En canvi,
els germans Josep i Antoni de Bru i Mora, dos dels grans terratinents de la
vila, hi van participar però van votar en contra de la guerra a ultrança.
El
2 d’agost de 1713, els germans Josep i Antoni de Bru i Mora van ser detinguts,
juntament amb el seu procurador i conseller Terrassa, Pau Busquets per una companyia
d’uns 200 homes armats, dirigits per Francesc Almirall, per ordre de la
Generalitat amb la intenció de portar-los a Barcelona, ja que havien fugit de
la ciutat per la seva disconformitat amb la decisió que havia pres Barcelona de
defensar-se fins al final de l’atac borbònic. Pau Busquets vivia en el carrer
Cremat i era comerciant i conseller. Es va formar una Junta formada pels
eclesiàstics i els principals prohoms de la vila, per tal de resoldre la
situació i els tres hostatges foren alliberats, amb la condició de pagar una
important suma de diners, després d’un cop fallit contra els segrestadors.
SAQUEIG, INCENDI I
CREMA DE TERRASSA
Els
primers dies de setembre, la vila de Terrassa, va ser ocupada, saquejada i
incendiada per l’exèrcit filipista. Tropes franco-castellanes que durant els
mesos anteriors havien assetjat la ciutat de Barcelona es trobaven ara per
Manresa i Vic i es dirigien cap a Terrassa perseguint a una partida de catalans
comandades per Antoni Berenguer. L’exèrcit filipista estava format per un
destacament d’un miler d’homes a cavall i uns 3.000 soldats a peu,
majoritàriament francesos, comandats pel general don Feliciano de Bracamonte.
L’acompanyaven el duc de Pópuli, capità general de l’exèrcit filipista a
Catalunya i el coronel empordanès, Isidro Teixidor, conegut com Pou de Jafre.
Amb
la intenció d’aturar a l’exèrcit castellà, el coronel Antoni Desvall, marquès
del Poal, amb tres-cents soldats de cavalleria va arribar a última hora a
Terrassa, on passaren la nit acompanyats també dels fusellers del coronel
Amill.
A
primeres hores del dia 3 i capitanejats pel general Rafael Nebot, sortiren tots
els soldats catalans de Terrassa marxant a l’encontre dels soldats
franco-espanyols fins al Coll de Cardús i per trobar-se amb les tropes d’Antoni
Berenguer, que ara eren perseguides per les forces d’en Bracamonte. Les forces
catalanes es va dividir i es van situar en tres colls diferents. Quan les
tropes filipistes arribaren a Coll Cardús i es trobaren amb els soldats
catalans, prop de 2.000 homes ben parapetats i a punt d’iniciar l’emboscada,
prengueren un altre camí, guiats per un habitant de les contrades i esquivaren
als catalans, continuant la seva marxa cap a Terrassa
Prop
de les vuit del vespre, els soldats franco-castellans arribaren a Terrassa. La
primera resistència que van trobar van ser les d’alguns fadrins i gent jove. Es
produeixen els primers trets i els primers morts.
Un
centenar de persones, la majoria dones, es van refugiar en el convent de Sant
Francesc. Quan les tropes borbòniques hi arribaren, el pare Garriga els obrí
les portes i entraren soldats buscant als refugiats. Els soldats també van
estar a punt de matar al pare Garriga, però els hi va ensenyar un document on
jurava fidelitat a Felip V. Gràcies a aquest fet va salvar la vida.
Tot
i que el pare Garriga havia demanat al General que els seus soldats
custodiessin l’església parroquial van entrar i van robar provisions i objectes
de valor. A primeres hores de la matinada, el pare Pere Llaurador, acompanyat
de fra Francesc Casanova i del pare Garriga, va portar al convent els homes que
havien estat ferits i torturats pels ocupants. Entre els auxiliats al convent,
es trobava el síndic de la Vila, Francesc Tarres, que fou robat, despullat i
torturat.
A
les nou del vespre els ocupants ja havien pres tota la vila, i començaren a
saquejar i cremar algunes cases. En una d’elles hi trobaren el canonge i
jurista Josep Deona, que havia estat jutge de cort de i que s’havia refugiat a
Terrassa, per abstenir-se en el conflicte. Els assaltants el trobaren malalt i
el mataren a baionetades dins el llit, per que creien que no havia estat prou
fidel al rei Borbó.
Amb
la ciutat totalment controlada, i amb les primeres llums del dia quatre, el
General Bracamonte va ordenar cremar tot el que quedava de la vila, així com el
convent de Sant Francesc i l’església del Sant Esperit. El pare Garriga va
haver d’implorar de genolls al peus del general, perquè no cremés Terrassa i
gràcies a les seves pregàries els ocupants que no cremessin l’església ni el
convent. Tot i així, es van emportar gran quantitat de queviures i menjar del
seu interior. Els soldats també van assaltar l’escrivania, la casa del notari,
i d’allà van saquejar una arca on es guardaven les pòlisses i rebuts de la
Universitat Forana i van convertir l’arca en una menjadora per a cavalls.
El
dia 5 va continuar el saqueig i el robatori de Terrassa a mans de les tropes
filipistes. Dimecres al matí, 6 de setembre, el destacament abandonava la vila
deixant darrera seu un rastre de destrucció, incendis, robatoris i morts i
emportant-se grans quantitats d’aliments, riqueses i objectes de valor.
El
balanç de l’ocupació borbònica és una vintena de terrassencs morts, les
esglésies del Sant Esperit i les de Sant Pere saquejades, així com desenes
d’habitatges. A més, un centenar de cases, el 35% d’habitatges de la vila van ser incendiats. Les
conseqüències del saqueig i crema de Terrassa es van notar durant anys. La
situació és una vila deshabitada i arruïnada.
Fins
la caiguda de Barcelona, Terrassa i els seus voltants van ser escenari de
diversos enfrontaments entre catalans i l’exèrcit filipista. Destacar el paper
de Pere Bricfeus i Josep Busquets i Mitjans, que van servir de coronels en
l’exèrcit català. Si bé no eren nascuts a Terrassa, tots dos van tenir un paper
important, tant políticament com econòmicament, el primer en la Universitat de
la Vila, el segon en la Universitat Forana, i des de finals de 1713, van
lluitar l’anomenat exèrcit de l’exterior comandat per Antoni Desvalls.
EL NOU RÈGIM BORBÒNIC
A
partir de setembre de 1713, Terrassa estaria controlada administrativament i
militarment per l’exèrcit borbònic, que comença a exigir impostos als vilatans.
Al llarg de 1714 i fins finalitzada la guerra van passar per la vila més de 12.000
soldats borbònics, sent la meitat de cavalleria, amb el cost afegit que això
representa, de palla i farratge pels animals. Danys, maltractaments i abusos
estan a l’ordre del dia per part de la tropa borbònica. Josep d’Alòs, assessor
militar de les tropes castellanes va esdevenir la màxima autoritat.
L’activitat
municipal no es va reprendre fins el 25 d’octubre de 1713. Després de reunir-se
els consellers de la Universitat de la vila i de la Universitat Forana,
s’acordà el pagament de les despeses que havien ocasionat els diferents
allotjaments. Un mes després, la vila realitza una nova insaculació, tal hi com
manava la tradició. Tot i que en algunes viles la insaculació va ser prohibida,
de moment Terrassa va fer-ne la dels anys 1713 i 1714. Quan va tocar fer la de
novembre de 1715 no se’n va fer i els consellers van restar en el seu càrrec
fins el 21 de desembre de 1715, data de la primera convocatòria de
l’Ajuntament, una nova organització d’origen castellà i que substituïa als
antics Consells de la Vila.
Amb
la caiguda de Barcelona, l’onze de setembre i consolidat el nou règim, la vila
també va patir les noves mesures repressives. Per ordre del superintendent
general de Justícia i Hisenda, José de Patiño, la vila de Terrassa, com a la
majoria de poblacions catalanes, va veure al febrer de 1714, com les monedes
imposada era la de Castella. També les dues Universitats van haver de fer
servir exclusivament paper oficial segellat per les noves autoritats per a l’ús
de tota classe d’actes, ordres, instàncies, referències...
Entre
les noves obligacions que es van trobar els ciutadans de Terrassa, podem
citar-ne que als consellers i jurats se’ls va prohibir l’ús de gramalles; es va
prohibir trobar-se més de tres persones si no eren familiars després del toc de
tambor de recollida. Es va obligar a allotjar destacaments de soldats
filipistes en cases particulars, i es va obligar als vilatans a de treballar en
la construcció de la Ciutadella de Barcelona, mantenint amb els seus diners les
despeses que s’ocasionaven. També estava prohibit la fabricació, venda i tràfic
d’armes.
A
partir de 1715 Terrassa va patir un descens de població masculina. Molts homes
i joves, ja no restaven a les seves llars, alguns, perquè havien fugit,
d’altres, perquè es trobaven empresonats i d’altres perquè havien mort. Aquest
fet va crear a les seves famílies més dificultats alhora de tirar endavant.
Ells ja no podien treballar en els conreus ni aportar diners a l’economia
familiar.
Amb
el Decret de Nova Planta, Terrassa i Sant Pere que fins aleshores pertanyien a
la Sots-Vegueria del Vallès, van ser incorporades al Corregiment de Mataró i va
patir els efectes del nou impost creat especialment per Felip V, el cadastre.
Un impost que era quatre vegades major del que es pagava fins llavors. Amb
aquest impost es finançava el seu exèrcit. A la vila va arribar una ordre el
setembre de 1716, on s’havien de publicar les primeres diligències pel cadastre
sota pena de presó. Per tal de pagar les quantitats exigides, els borbònics van
portar a terme, l’”apremio militar” que consistia en enviar militars per tal de
cobrar deutes i impostos. Aquests militars s’allotjaven a casa dels consellers
o vilatans i no marxaven fins que cobraven. A més dels diners exigits, els
consellers o vilatans havien de pagar l’allotjament dels soldats.
Els
fets de setembre de 1713, juntament amb 9 anys durs de guerra i una postguerra
marcada per la repressió, una fiscalitat abusiva i els allotjaments obligatoris
de soldats, van fer estralls entre la població terrassenca, que va veure
disminuït el seu nombre entre un 40% i un 45% en relació als anys anteriors a
la Guerra de Successió.
ELS PRINCIPALS
PROTAGONISTES A TERRASSA
Pere de Bricfeus i Terns va néixer a Castellterçoll l’any
1670, fill d’una família de paraires. Va arribar a Terrassa a finals del segle
XVII, al casar-se amb Anna Maria Ferres, filla del botiguer Jaume Ferres,
pubilla d’una família benestant de Terrassa dedicada a la venda de teixits. A
començaments de 1699, Bricfeus ja participa en els consells de la vila. A
principis de 1701 és insaculat Batlle del Terme de Terrassa, càrrec que ocuparà
durant tres anys i el mateix any síndic de Corts per Terrassa. Entre els anys
1700 i 1713 va tenir diversos càrrecs i arrendaments. Bricfeus va participar en
la Junta de Braços de juliol de 1713, com a membre del Braç Militar.
A
finals de 1713 compra la patent de coronel i és nomenat coronel de cavalleria. Bricfeus
va crear el seu propi regiments seguint la tradició de la seva època de
l’assentisme militar, on qualsevol persona amb iniciativa o possibilitat
econòmiques, demanava al rei que li donés el grau de coronel i les patents dels
seus oficials i ell es posava al seu servei.
Com
a militar s’uneix a l’exercit exterior comandat per Antoni Desvalls i de
Vergós, marquès del Poal. El nom de l’exèrcit de l’exterior ve donat perquè
tenia la finalitat de trencar el setge de Barcelona, des de l’exterior de la
ciutat, i atacar els borbònics des de la reraguarda.
La
seva primera actuació destacada fou el 30 de març de 1714 i acompanyat de
Busquets va capturar un sergent major dels filipistes prop de Martorell.
Brichfeus també va tenir una actuació destacable a les batalles de Mura i
Esparreguera, a principis de maig de 1714. Va participar dirigint una columna,
en el darrer intent de trencar el setge de la ciutat de Barcelona, a finals
d’agost.
Amb
la derrota catalana a Bricfeus se li confiscaren els béns i li cremaren
propietats, i fou implacablement perseguit i s’hagué de refugiar per les
muntanyes. Finalment després de moltes penalitats, aconseguí passar a França i
d’allà a Viena, on estigué lluitant contra els turcs al servei de l’emperador
austríac també sota les ordres de Desvalls. Va morir a Viena el 1724, a l’edat de 53 anys.
Francesc Busquets i
Pujol va néixer a
Valldoreix l’any 1672 i va anar a viure a Can Mitjans (una masia situada en el
terme de la Universitat Forana, actualment en el terme de Viladecavalls ) quan
es va casar amb Maria Mitjans, la pubilla de la casa pairal. Des de llavors va
adoptar el cognom de la segona dona, anomenant-se Busquets i Mitjans. Amb la
seva riquesa, Busquets s’introduí progressivament en el grup de dirigents
locals. Va tenir diversos càrrecs en el consell i també va participar en els
Braços de juliol de 1713 com a membre del Braç Reial.
Igual
que Bricfeus també va comprar una patent de coronel, però d’infanteria, a
finals de 1713 i també va formar part de l’exèrcit exterior del Principat,
dirigit pel marquès de Poal. Participà amb Bricfeus en la captura d’un sergent
major enemic a finals de març, prop de Martorell. Busquets i Mitjans també va
ser decisiu el 7 i el 9 de maig, en les batalles de Mura i Esparreguera. El 22
d’agost de 1714, Francesc Busquets, va sortir de Vacarisses, juntament amb Bricfeus
amb un destacament de 1.000 soldats de peu i un centenar de cavalls, en un
darrer intent per trencar el setge i arribar fins a Barcelona. La seva marxa va
ser aturada per l’exèrcit borbònic prop del Papiol.
Després
de la caiguda de Barcelona, a Busquets, els filipistes també li van confiscar
els seus béns i li van cremar casa seva. Va poder fugir a Mallorca. Quan l’illa
va ser conquerida, a principis de juliol de 1715, passà a Itàlia, i d’allà a
Viena. No està documentat que s'incorporés a l'exèrcit imperial, ni que fos un
militar en actiu, malgrat que va continuar utilitzant el títol de coronel
d'infanteria. En la capital austríaca va morir el 1734, a l’edat de 62 anys.
Miquel de Ramon i Tord. Nascut a Barcelona l’any 1658, era
membre d’un llinatge noble i militar, els barons de Vallespinosa, i fill de
Miquel de Ramon i de Milsocors que va ser Mestre de Camp de Cavalleria dels
Reials Exèrcits en temps de Felip IV. Com el seu pare va seguir la carrera
militar i tot i que va servir inicialment a Felip V es va unir a les forces
militars austriacistes revoltades. L’any 1705 va ser nomenat pel rei Carles
IIl, general de batalla i va ser governador de la Seu d'Urgell-Castellciutat i
la frontera (1705-1707) i governador de Lleida (1707). També va participar a
les Corts de 1705. Com a militar va tenir una important participació en el
setge de Lleida l’any 1707 i en les campanyes de l’Empordà i la Cerdanya. En la
junta de Braços de 1713 va ser un dels que va votar a favor de la guerra a
ultrança. L’octubre d’aquell mateix any és nomenat Comandant en Cap de
Cavalleria de l'Exèrcit de Catalunya amb el grau de General de Batalla, on va
lluitar sempre a primera línia. Fou ferit en dues ocasions, las segona en
l’assalt final de l’11 de setembre, en què dirigí amb Villarroel el contraatac
del Pla d’En Llull, i va perdre dos dits d’un tret. Després de l’11 de setembre
de 1714, va ser detingut i empresonat durant 11 anys a La Corunya. Miquel de
Ramon i de Tord, es va casar amb la terrassenca Maria Rovira, filla d’una
família de paraires dedicats a la confecció de draps en els seus obradors
tèxtils. Vivien a la plaça de la vila (en l’actual casa anomenada del baró de
la Corbera), tot i que Ramon i Tord viatjava sovint i residia llargues
temporades en diversos llocs a causa de les seves responsabilitats polítiques i
militars. Miquel de Ramon va ser soci comercial de Pere Bricfeus, i la seva
dona va administrar els seus negocis, sent una de les persones més riques de
Terrassa. L’any 1714 li van ser confiscats els seus bens.
Pere de Torrella, òlim de Sentmenat i de Perapertusa,
fill de Joan de Sentmenat i deTorrelles i de Maria de Perapertusa i Blan de
Ribera, era el senyor de la Quadra-cartoixa de Vallparadís, i propietari del
castell. Es es va mostrar partidari de
la causa austriacista i el 1705 va formar part de la junta reial interina que
governà fins a la jura del rei arxiduc Carles III. Va ser fet Marquès de
Torrelles, l’any 1706 per Carles III. Pere de Torrelles, també va ser Protector
del Braç Militar de Catalunya, els anys 1704-1706 i Portantveus del General
Governador del Principat de Catalunya des de 1705 fins 1714. Sembla ser que es
trobava a Barcelona durant el setge i el mateix 11 de setembre de 1714. Després
de la caiguda de Barcelona les seves rendes van ser totes incautades fins l’any
1724.
Francesc Solà de Sant
Esteve i d'Oriola, de
família noble, es va casar amb Francesca de Fizes i Rull, filla de Pere de
Fizes, la qual va heretar la meitat del Castell-Palau de Terrassa, i Francesc
de Solà va esdevenir el castlà, sent un dels homes més rics de la vila. Va
participar a les corts de 1701-1702 i l’any 1705 es va declarar austriacista i
va retre obediència a Carles III. Entre 1710 i 1713 va ser el diputat militar
de la Diputació del General del Principat de Catalunya. Al juliol de 1713 va
participar en la Junta de Braços i Francesc de Solà va ser l’encarregat de
llegir el discurs inaugural. Finalitzada la guerra li van ser confiscats els
seus béns.
Francesc Poal. Vivia al Raval. Sots-oficial de l’exèrcit
austriacista va ser alferes de Josep Antoni de Rubí i de Boixadors, marquès de
Rubí, l’abril de 1707. Posteriorment va arribar al grau de tinent. Va
organitzar el maig de 1707, el reclutament de terrassencs per tal
d’incorporar-los als nous regiments que creen les autoritats catalanes per tal
de defensar el Principat, just després de la derrota de la batalla d’Almansa. El
30 de juliol de 1714, la Junta 9ª de Guerra l’encomana capturar els desertors i
impedir l’aprovisionament de l’enemic. Desconeixem més fets d’ell durant la
guerra. En el mes de juny de 1720 les autoritats filipistes van fer redactar
una llista de les persones que des de
l'any 1719 han fugit de casa seva per afegir-se a la revolta encapçalada pel
coronel Pere Barceló, conegut per Carrasclet. En aquesta llista surten 20
terrassencs i hi figura Francesc Poal.
Miquel Garriga, franciscà de l’ordre dels Pares
Recolets, conegut com Pare Garriga, originari de l’Empordà, era el predicador i
guardià del convent de Sant Francesc des de l’any 1710. Els pares franciscans
responien a un anhel de recolliment i de contemplació divina, vivien de la
mendicitat i les seves ordenacions legislaven de manera molt precisa els seus
hàbits alimentaris, amb períodes d’abstinència inclosos. El pare guardià era el
màxim
responsable de la comunitat religiosa. Gràcies a ell, es coneix la crònica de
l’entrada de les tropes filipistes a la vila. El destacarem sobretot pel fet de
ser un dels pocs terrassencs, que es van declarar obertament a favor de Felip
V, tot i que és possible que fos més per estratègia de supervivència, que no
pas per ideològia.
Joan Cahís, de professió oller, vivia al carrer
Cremat i no apareix com a persona important en la vila fins 1712, quan és
elegit conseller tercer. A principis de setembre de 1713, Joan Cahis va anar
fins al pla de Barcelona a retre obediència a Felip V, però va ser detingut
pels filipistes durant 41 dies. Al setembre de 1714, els borbònics li van
enderrocar la casa. No se li coneix cap aspecte rellevant durant la postguerra.
Va morir el 1720.
Josep Mas, de professió paraire havia tingut
algun càrrec municipal entre 1700 i 1709. L’any 1713 va ser insaculat batlle de
la Universitat de la Vila i va patir el segrest dels germans Bru. En algun
document, trobem que es proclama vassall de Felip V, tot afirmant que va ser
batlle per pressions del govern català, i reconeixent que va desobeir ordres.
Entre finals d’estiu i principis de tardor deixa de ser batlle, però
desconeixem els motius.
Pere Poal, de professió ferrer, vivia al carrer
Sant Pere. Va ser conseller segon l’any 1705 i conseller primer el 1708. També
fou escollit conseller primer el 1711, però al cap d’uns dies va renunciar al
càrrec juntament amb el conseller tercer Valentí Busquets. Desconeixem els
motius, però cap dels dos tornarà a ocupar cap càrrec municipal fins l’entrada
de les tropes borbòniques. El novembre de 1713, trobem a Poal exercint com
batlle, en substitució de Josep Mas. Al gener de 1714, una companyia de
voluntaris el va cercar i el va voler matar, però no el van trobar. Per la
primavera de 1719 va organitzar una esquadra, seguint les ordres de les
autoritats borbòniques, per tal de perseguir els revoltats catalans encapçalats
pel coronel Pere Barceló, conegut per Carrasclet. Aquell any, per por que el
matessin es va refugiar durant nou mesos a Barcelona. Va ser batlle fins el febrer
de 1721.
Valentí Busquets, pagès i paraire, era fill de Pau
Busquets, una de les persones més adinerades de la vila. La seva casa pairal
estava al carrer Cremat. Va ser arrendatari del vi, l’any 1706. No va tenir cap
càrrec fins a la insaculació de 1711 quan va ser escollit conseller tercer, tot
i que va renuncia al cap d’uns dies. En el mes de març de 1713, ell i el seu
pare davant la negativa de contribuir i pagar pels allotjaments dels soldats,el
Consell General, va acordar que fossin desinsaculats tots dos i Pau Busquets va
haver de deixar el càrrec de conseller segon, que ocupava. En el mes d’agost,
Pau Busquets va ser segrestat juntament amb els germans Bru. En el mes de
desembre de 1715 es va constituir el primer Ajuntament per ordre de les
autoritats borbòniques i Valentí Busquets va ser un dels nous regidors, ocupant
aquest càrrec fins 1718. A
partir de 1726 és nomenat batlle i un any més tard, Felip V va deixar lliures
de lleves durant un any tots els treballadors de les fàbriques de Busquets. La
monarquia borbònica va afavorir a Busquets tant política com econòmicament i
això va beneficiar el seu progrés.La nissaga de Valentí Busquets va iniciar una
activitat tèxtil que esdevindria una de les capdavanteres en la industria
tèxtil del segle XIX, els quals construïren el Vapor Busquets, als jardins de
la mateixa casa pairal, i que actualment és la seu de l’establiment de
restauració Viena, al carrer Joan Coromines. També van ser fundadors de l’Asil Busquets,
a principis del segle XX.
ELS TERRASSENCS
ASSASSINATS
En
el Llibre d’òbits (1702-1745) de l’Arxiu Parroquial de l’Esglèsia del Sant
Esperit de Terrassa, es troba una nota que constata l’entrada de les tropes
franco-castellanes i fa una relació de les persones que foren assassinades pels
filipistes. Segons l’historiador Mateo Bruguera, és possible que moltes
d’aquestes persones fossin penjades a la forca. En total hi apareixen 17
persones, tot i que segurament n’hi van haver moltes més. Durant l’any següent
també van haver-hi més baixes terrassenques, en els diferents combats que van
haver-hi, ja que fins l’onze de setembre del 1714, la resistència i el setge de
Barcelona es va fer notar molt per la comarca, i molts voluntaris de Terrassa
marxaren a lluitar amb l’exèrcit de l’exterior contra els ocupants i a defensar
la capital catalana.
I
després de la total ocupació de Catalunya, la repressió va continuar contra els
seus habitants, incrementant el nombre de víctimes.
Els
màrtirs terrassencs són els següents. En cursiva hi apareix el seu ofici. La
nota diu així:
“Fins
aqui son los òbits que se encontraren cremats del llibre se continuava en dita
vicaria que no obstant lo averlos recondits dins una gruta y averla aparedada
vingue los dia tres de setembra del any 1713 dia infeliz y desgraciat per la
dita vila puix en la nit arriba lo destacament de Don Feliciano Bracamonte que
componia de quatre o sinch mil homens (avent ja cremat la Ciutat de Manresa)
ahont cremaren 105 cases de dita vila, la saquexaren y lo que es de major
sentiment que robaren las Isglesias de St. Pere ahont no fou segur lo santisim
suposat robaren lo Globo sense aperexer las formas consagrades y en la vila
mataren las persones següents”:
Francesch
Janer, Fuster.
Pere
Ramoneda, Oller.
Sebastià
Forment, Oller.
Pau
Bufí, Teixidor de Llí.
Altre
Pau Bufí, fill del sobredit també Teixidor de Llí.
Joseph
Bastard, jove Adroguer fill de Joseph Bastard també Candeler de Cera i de
Madrona Matas, cònjugues.
Valentí
Trullas, Pagès.
Jaume
Prasega, Teixidor de Llana.
Francisco
Montaner, jove Cirurgià.
Perejoan
Font, Pagès.
Martí
Font, Pagès.
Joseph
Gorina, Assehonador.
Antoni
Gall, Pagès.
Joseph
Oliu, Pagès.
Jaume
Bugunyà, fill de Joseph Bugunyà.
Joan
Vidal, Pagès.
Un
minyó d’Antoni Sevall, d’alguns vint anys.
Lo
quans tots eran de dita vila y moriren la nit en que dit destacament arriba
ques pot compendre las violencias farian.
